Es evident que avui en dia tot allò que està relacionat amb la violència es objecte d’interés social i, en conseqüència, també ha de preocupar seriosament als poders públics encarregats de preveure la seva comissió i, en el seu cas, castigar les accions impròpies d’una societat civilitzada i avançada. La violència contra les dones s’ha de considerar un fenòmen estructural en el que el seu orígen es directament proporcional a la desigualtat de gènere.

Totes les maneres i formes de violència contra les dones han de ser tractats i enteses com a violacions bàsiques dels principis dels drets humans, ja que les víctimes son sempre dones, sense exclusió per raons de raça, orígen ètnic, edat, creences, religió o orientació sexual.

La perpretació de fets violents es, en principi, una conseqüència de la falta de cultura dels membres de la nostre societat que, o be son persones amb alteració psíquica, o be son persones que no volen sotmetres a les normes i pautes de convivència, i que els porten a tenir conductes violentes per el pur plaer de fer mal als demés.

Quan parlem de maltractament a la dona no hem de creure que en l’actualitat hagin experimentat un augment alarmant; el que ha passat es que ha augmentat la sensibilitat social davant de conductes que, encara que hi ha constància de la seva existència en el passat, la societat no les vol tolerar més.

Així, conscient de aquest fenomen, els mecanismes d’un estat de dret es posen en marxa i s’elabora la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere.

Aquesta llei, en l’exposició dels seus motius, manifesta la violència de gènere com el símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostre societat, considerant que es una violència que s’exerceix contra la dona per el mateix fet de ser dona, ja que els agressors no consideren els drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió a la dona maltractada.

Aleshores, per la experiència en la meva feina i per la informació que arriba des de qualsevol organisme, associació o mitjà de comunicació a la població, considero que no sempre es parla amb claredat, perquè es fan servir mots políticament correctes que no sempre són entesos pel ciutadà o be perquè es donen idees molt filosòfiques sobre la dona maltractada.

L’estudi i enquesta portada a terme vol provar el coneixement i el que veritablement les dones pensen en relació a la violència de gènere, tant en els perfils dels seus protagonistes, com en les mesures de protecció i correctores del problema; igualment saber si a la dona més jove li arriba una informació clara que incideixi en la seva educació per lluitar en contra d’aquesta discriminació.

Al llarg de la història de la humanitat l’agressió a la dona ha estat presentada com una cosa que podia ocórrer sense estranyesa, amb normalitat, creant-se una sèrie de mites, explicacions i justificacions que deixaven ocult el nucli del problema, que no es un altre que: l’agressió a la dona es produeix per l’únic fet de ser dona.

En ple segle XX s’ha viscut plenament la revolució de la dona: dret a votar, drets socials, accés de la dona a l’educació, a les universitats, el divorci, un avanç cap el mercat laboral més igualitari, els mètodes anticonceptius, ..., però aquest fets no han pogut impedir la notícia d’una dona salvatgement maltractada i amb freqüència fins la mort, a mans d’un home.

Continuant ja a principis del XXI, cal marcar com a objectius feministes prioritaris els tres punts que continuen pendents: la violència contra les dones, la desigualtat de gènere existent en el treball domèstic, i les dificultats que troben les dones per accedir a llocs de poder. Per aconseguir-ho hem de arribar a una igualtat plenament satisfactòria en la que un home i una dona “nous” no vegin mai el gènere com una diferència entre ells en el que un està per damunt de l’altre.

Podrien recordar breument que el diccionari diu que un mite es una notícia que desfigura el què realment és una cosa. Així, en el llibre MI MARIDO ME PEGA de Miguel Lorente Acosta (Ed. Ares y Mares), l’autor fa referència a la creació d’un mite: “la dona agressora”. La agressió de la dona a l’home no es mai comparable a l’agressió de l’home a la dona, i no ho son perquè el significat de l’agressió és diferent; quantitativament els casos de la dona agressora es insignificant en relació als que la dona és la víctima de la violència de l’home. Com diu l’autor “No debemos confundir el estímulo con las respuestas; si una golondrina no hace verano, será porque es el verano quien trae las golondrinas”.

La violència contra les dones en totes les seves formes, tant en la vida pública com en la privada, constitueix una violació dels drets humans de les dones. En la Declaració de Nacions Unides sobre la eliminació de la violència contra la dona s’especifica clarament que els estats han de condemnar la violència contra la dona i no han de invocar cap costum, tradició o consideració religiosa per eludir la obligació de eliminar-la. El que fa falta per eliminar les agressions que la dona pateix es podria resumir en quatre consideracions: més denúncies, més informació, més recursos i més formació.

En el treball portat a terme i una vegada valorades les respostes de les dones enquestades podem arribar a les següents conclusions:

• NO s’està d’acord ni a gust amb l’aplicació de les lleis, perquè s’entén com a lenta i poc eficaç.
• Amb plena rotunditat qui ha de marxar de casa es l’agressor, no la víctima.
• A les noies joves en edat escolar no els hi arriba la informació clara per afrontar la greu problemàtica de la violència.
• No s’entén la violència de gènere com un atac sistemàtic contra la dona per el simple fet de ser dona.
• Les senyores més grans justifiquen algun tipus de violència per mal comportament de la dona, en els casos de infidelitat i no tenir la casa a punt quan arriba l’home.
• La pràctica totalitat de les dones enquestades tenen molt clara l’aplicació més justa de la justícia: “OJO POR OJO”.