He llegit l’article de l’amic Manuel Milián publicat el 14 de juliol en aquest rotatiu. És un article erudit i ben documentat, tal com ens té acostumats el polifacètic Manolo. Potser exaltat, aspecte que també lliga amb la seva gran vitalitat i capacitat d’acció. Suggerent, preocupant, ple d’idees. I són d’aquestes idees de les que vull parlar en un diàleg planer i distés, fent ús de l’exercici tan acadèmic com és l’art de la dialèctica. Des de vell antuvi es copsa la seva indignació, que ve donada pel fet de la decisió presa pel govern socialista en ajudar als col·lectius magribins i en fomentar l’ensenyament de l’islam a les escoles. S’indigna i es plany de que els nostres polítics no palesin igual consideració ni predisposició vers la religió catòlica, i en això li dono tota la raó. Soc del parer que s’hauria de retornar – filosòficament i en la praxi – a la convivència de l’Escola dels Traductors de Toledo, on l’intercanvi entre les tres grans religions del llibre fou un dels focus més fructífers i admirables de la història d’Europa. Sí, em poso al seu costat i reivindico obertament l’obligació dels nostres infants a aprendre la Torà, el Nou Testament i l’Alcorà, com a mesura preventiva de desastres d’intolerància que desagnen la nostra humanitat i com a reconeixement i respecte mutu, font de tot enriquiment.

No accepto, però, d’altres frases que intueixo escrites més des de la passió que no pas des del pensament fred i objectiu. És clar que a cap país àrab hi podem anar a fer proselitisme i a plantar-hi temples, només faltaria!!! – no en vàrem tenir prou amb la colonització americana, on hi ha esglésies i catedrals a dojo, bastides sobre la humiliació i la sang dels pobles indígenes? – Però encara més, perquè Castella no solament es conformà amb les Índies... podem anar a cercar els nostres santuaris a les Filipines i al Marroc, encara hi són sencers, no s’han convertit en mesquites – com passà, a l’inrevés, amb la de Sevilla-. A continuació dibuixa sobre el paper totes les pors a aquesta islamització creixent que atribueix al nostre sistema democràtic i lliberal, s’horroritza dels fets ocorreguts a la catedral de Barcelona quan s’hi tancaren centenars de sense papers, considerant-ho una profanació ; s’exclama de les reivindicacions dels imams per a gaudir de mesquites ; recorda el problema del vel a les escoles franceses, l’automarginació en ghettos d’immigrants a Alemanya, dient també “que de cap manera es resignaran a acatar els principis i valors de la societat moderna occidental”. En conjunt un relat desolador que no deixa pas a cap tipus d’esperança, extremadament pessimista.